Entrevista a Teresa Costa, ens explica la seva experiència amb els exercicis espirituals en camí

Què et va portar a apuntar-te als exercicis espirituals en camí?
Doncs m’ho va proposar l’Edu com a director de pastoral de l’escola. Em va proposar aquesta experiència i, de fet, vaig pensar que estava feta per mi, perquè tenia molta curiositat per conèixer els exercicis espirituals i, a més a més, fer-los caminant, que a mi m’agrada molt caminar, em va semblar que era una experiència quasi dissenyada per mi.

Quin va ser el moment que més et va marcar durant el camí?
Doncs jo, el que més m’emporto d’aquest camí, és sobretot les converses que vaig tenir amb persones que venien amb mi al grup. Jo pensava que les estones de silenci per mi serien el més important, perquè és una cosa que m’agrada molt, estar en silenci. Però, de fet, al final vaig veure que d’on vaig treure més aprenentatge va ser sobretot de les converses que vaig tenir amb la gent que feia el camí amb mi. Al final, ens vam transformar en una petita família, i van ser persones que no coneixia de res —perquè vaig ana  r-hi sense conèixer ningú— amb les quals  vaig tenir converses molt interessants, de coses molt personals meves que van sortir allà. Les vaig poder compartir i vaig aprendre moltes coses que al final m’he quedat per mi.

 Com descriuries aquesta experiència a algú que no l’ha viscut mai?
Penso que és una experiència molt important, que pot fer canvis molt importants en la teva vida. Et dona l’oportunitat d’estar amb tu mateixa durant una setmana sencera, que crec que és una oportunitat única. Per tant, diria que és una oportunitat fantàstica per conèixer-te a tu mateixa i estar amb tu mateixa un temps.

Com vas viure el silenci de les primeres hores del dia?
Doncs el silenci també el vaig treure a profit, al final. Em va agradar molt perquè a la primera hora del dia fèiem un silenci sense cap cosa a preguntar-nos: simplement una hora de silenci per contemplar, per veure com sortia el sol, per veure si passava un ànec, si ara es mou aquesta fulla, quin color avui té el cel, si ara cau una gota o en cauen unes quantes. Aquesta estona de contemplació per mi era meravellosa. I les altres dues hores sí que ens proposaven ja algun text, algunes preguntes, que també van ser molt importants per mi, perquè al final les converses posteriors es basaven en aquesta estona de silenci que havíem tingut abans. Per tant, també això: al final, un temps fantàstic per poder conèixer-te tu mateixa.

Hi va haver algun inconvenient que no t’esperaves?
Doncs sí. Justament, a mi caminar m’agrada molt i ho faig molt sovint, però mai havia portat una motxilla tan gran. I aquesta motxilla va ser el que més em va costar de portar. Al final, podem fer un paral·lelisme amb la vida real: tota aquesta motxilla que portava de preocupacions, també allà la vaig poder anar alleugerint una mica. I sí, el pes real de la motxilla va ser el que més em va costar de portar, de veritat.

Com explicaries què són els exercicis espirituals en general?
Doncs els exercicis espirituals són una experiència que es proposa a gent que està vinculada a Jesuïtes Educació —no tots eren professors, els que hi anàvem, ni molt menys—, i per tant es proposa aquesta setmana, una setmana sencera, en la qual es fan exercicis espirituals però caminant. Es fan cinc etapes del Camí Ignasià, començant des de Lleida i acabant a Manresa.
Cada dia es proposa una paraula. Amb aquesta paraula se’ns proposen uns textos i unes preguntes, que és el que reflexionem i analitzem durant les tres hores de silenci que fem al camí, les tres primeres hores. Després fem un tros de caminada per parelles, i en aquesta caminada per parelles compartim una mica el que hem anat vivint durant aquestes tres hores de silenci. I després la resta del camí es fa en grup, de manera normal i natural.
En arribar a la tarda es fan diverses coses: es fa una eucaristia, i també hi ha una estona molt interessant que és per compartir amb el teu acompanyant espiritual. A mi em van assignar una acompanyant espiritual, i tenia una estona per poder parlar amb ella i compartir una mica el que havia viscut durant aquell dia, tant les converses com l’estona de silenci. I això, al final, et va enriquint: dia a dia et va enriquint cada vegada més.

 Què diries a algú que s’estigui plantejant fer aquest camí?
Doncs jo li diria que ho faci, per descomptat, perquè dubto molt que hi hagi algú a qui li pugui anar malament. Al contrari, crec que tothom en pot treure alguna cosa bona. De fet, de tots els que vam anar amb el meu grup, estic segura que tothom —perquè ho vaig veure— havia tret coses molt bones d’aquest camí.
Per mi, la meva preocupació actual, que és una de molt concreta, em va ajudar molt a pair-la. A partir d’aquest camí estic molt més tranquil·la amb aquesta preocupació. Crec que tots podem anar-hi amb alguna cosa per treballar. Si tu saps quina és aquesta cosa, crec que és un molt bon moment i una molt bona oportunitat per poder-ho fer.
La calma, el no haver de fer res durant tot el dia… crec que això no ho trobem mai en el dia a dia. Per tant, que et donin una oportunitat d’una setmana de no haver de pensar en el que ens preocupa cada dia, crec que és una meravella. Així que ho recomanaria a tothom.

Amb quina paraula descriuries aquest experiència?
Doncs jo diria que la millor paraula, en el meu cas, és “serenor”.