Orles de la generació 2004

Durant l’acte de celebració s’han fet diferents parlaments, un d’ells, de la nostra directora Lourdes Torrelles, a qui li agraïm tot l’esforç durant aquests anys. Per concloure l’acte hem llegit un manifest que us deixem a continuació:

Per fi, després de tants anys, la promoció del 2004 es gradua, avui l’escola ens perd de vista. Avui diem adeu a tota una vida a l’escola, deixem enrere aquest indret que hem anomenat “casa” tant de temps, aquest lloc on hi hem trobat un refugi tantes vegades, on hem crescut tots junts i on ens hem hagut de veure cada dia, ens agradés o no. Hem estat una promoció que ha donat lloc a experiències inoblidables, si són totes positives ja no ho sé, ho deixo al vostre record. Però s’ha de dir que tot i no ser la promoció ideal som una promoció única. Som una gran pinya i com dèiem a sisè de primària som un “Equip, un somni i una il·lusió”. I quina il·lusió arribar avui aquí i ser tots junts alumnes del Claver una última vegada perquè d’ara endavant serem tots junts exalumnes del Claver i dir això em fa sentir part de la tercera edat. Però també em fa sentir part d’alguna cosa, em fa sentir part d’un gran equip o d’una gran “tribu” com diria algun antropòleg que coneixem. Al cap i a la fi, tot l’après i tot el viscut viurà dins nostre la resta de la nostra vida. Sempre tindrem al cor una part d’aquesta escola.

Molts de nosaltres vam entrar per primera vegada per aquestes portes el 2004, sí, el 2004 quan els mòbils tenien tapa i els Tip-ex servien per corregir errors. Però han passat tantes coses des d’aquell any, des que estàvem a les classes de P3, des que érem nanets, cigronets i patufets. Quins temps els d’infantil! Podíem fer una migdiada mentre ens explicaven un conte, apreníem anglès mirant uns dibuixos animats i la motxilla només la portàvem per dur l’esmorzar.

Però, inexplicablement, que no és perquè hagi passat durant més de 3.500 anys d’evolució, vam créixer i vam haver de començar la primària. Va ser l’etapa de les modes com les blade-blade, els diàbolos, els invizimals, les bratz o l’adrenalyn. L’etapa dels tengui-falti i de les estafes infantils que més d’un donava un cromo vell o molt dolent per aconseguir-ne de nous i millors. També va ser l’etapa de les dues hores de plàstica els divendres a la tarda. El millor d’aquelles hores era que quan el mestre no mirava corríem pels passadissos per pintar-nos la bata els uns als altres, total per després arribar a casa i que els pares s’enfadessin i deixessin caure sobre tu la pena màxima, el pitjor càstig, quedar-te sense Nintendo. Perquè recordem que no teníem mòbil, anàvem al col·le sense cap dispositiu que monitorés absolutament tot el que fèiem, passàvem tot el dia a l’escola sense estar constantment mirant reels o instastories. No sé pas com podíem sobreviure.

Però això no és tot, també cal recordar que l’educació física llavors era una assignatura meravellosa on no ens posaven un cronòmetre quan corríem ni una cinta mètrica quan saltàvem. A més, quan plovia ens posaven pel·lícules d’en Charles Chaplin, què més podíem demanar?.

La NEI. Quan crèiem que ja ho teníem tot, arribem l’estiu del 2014 i de repèn les classes són de colors. Ens van dir que tindríem tres professors a l’aula (un d’ells amb micròfon) i que seuríem sempre en grups de quatre. Hi havia grades, les cadires tenien una forma rara, les taules rodes i els vidres eren una pissarra. Per no parlar dels pufs, que van començar dins de la classe i en menys d’un dia ja van ser desterrats a l’àgora.

De la NEI, cal destacar primer d’ESO, ja que es va produir un gran canvi, ja érem dels grans. Vam canviar d’horari, vam deixar enrere la bata i vam començar a fer setena hora demanant a la carpa els dilluns. Aquell any teníem per primera vegada un ordinador portàtil propi que va fer més visites a l’informàtic que un adolescent al Biloba.

En acabar la NEI vam començar el TQE, que correspon a les pensadíssimes sigles de Tercer Quart ESO. Allí fins i tot les cadires tenien rodes i més sovint del que els professos desitjaven es feien curses amb aquestes. Tercer va ser el curs on vam estudiar la Revolució Francesa i... altres coses que segur que recordeu. Bé, a quart d’ESO, hi havia Covid. Vam intentar fer classes online però, tothom les feia amb la càmera apagada excepte quan un professor ens obligava a obrir-les a les seves assignatures. Així, de forma virtual vam deixar enrere l’ESO per començar l’etapa que tenim més present ara mateix: el batxillerat.

Tots estarem d’acord que la paraula que defineix l’angoixa viscuda al batxillerat és: TRIMESTRALS. Aquella paraula que tothom temia en començar primer de batxillerat el setembre del 2020 es va convertir en el centre de totes les converses quan s’apropava la setmana temuda, la setmana de trimestrals. En aquells dies la màquina de cafè gairebé s’esgotava i els nervis eren més un estil de vida que un estat d’ànim. Però en mig d’aquest núvol d’adolescents neguitosos que no es podien separar dels apunts fins als últims tres segons abans de començar l’examen fins que el professor ja amenaçava en no repartir-lo sempre sentíem aquella veu que ens deia: “Esteu alimentant un monstre que se us menjarà”. Això ens treia un somriure perquè en el fons sabíem que tenia raó o simplement perquè era l’únic moment en el qual ens adonàvem de lo ridículament exagerada que era aquella situació.

S’ha de reconèixer que els trimestrals han format part del nostre camí a l’escola però no només de forma negativa. Tots recordem l’alegria que es respirava en el passadís de batxillerat el dia d’acabar-los. No és una alegria qualsevol, era l’eufòria del fi dels trimestrals, una emoció col·lectiva que ens unia. Al final, el Claver és això: unió. Ens hem fet persones entre aquestes parets, entre les celebracions i eucaristies, entre la setmana del CREA i el mercat de Sant Jordi. Hem aconseguit convertir les classes, passadissos i patis en galliners, els viatges en autocar en concerts, el menjador en un camp de guerra i els lavabos en el punt de trobada després d’un examen. Tots estimem cada racó d’aquesta escola, i per això també l’hem convertit en la nostra segona casa, en la nostra família i el nostre refugi. Aquí, tots els educadors ens han ensenyat a sempre seguir endavant, a saber demanar perdó i gràcies, a valorar el que tenim.

Gràcies a ells i la seva ajuda hem après a decidir, a superar pors, a estimar i deixar-nos estimar, a ser positius, constants i responsables. Costa dir adeu i costa perquè sabem que després d’aquestes vacances no ens retrobarem al setembre i que en lloc de desitjar-nos un bon estiu ens hem de desitjar una bona vida. Però alhora som conscients que com totes les etapes, aquesta ha arribat al seu final i ja no queda res més que desitjar tota la sort del món als companys amb els quals hem crescut i ens hem fet grans, perquè en aquest nou capítol compleixin els seus somnis i arribin on s’ho proposin.

Us desitgem una vida plena i feliç, plena d’experiències i persones que us ensenyin diàriament lliçons de vida, com hem après aquí. Desitgem que els vostres ulls segueixin brillant davant cada cosa nova que aprengueu, perquè mai oblideu que el món és un lloc d’aprenentatge i vivències. Desitgem que en aquesta nova etapa us equivoqueu, perdoneu, rieu i per sobre de tot, estimeu.

Gaudiu de la vida, sent lliures, amables, agraïts i posant en pràctica tots els valors que aquesta escola ens ha ensenyat. Mireu el futur amb esperança i en tot aquest trajecte no oblideu que l’amor és el que fa que la vida valgui la pena.

Moltes gràcies.

Promoció del 2004, 17/06/2022.